Anna
Qui escriu allibera Aquells dies a casa calia omplir la ment i no patir. Si es pateix el cos perd. Els organismes paràsits es fan més potents, perquè amb el patiment s’afebleix, baixen les defenses. La Rosa, la nostra àvia, va portar històries per llegir. Va ser un bon estímul. Sóc la germana del Raúl. Em dic Anna. Vull escriure del que vàrem viure aquells dies tancats a casa. Res no va tornar a ser com abans. Ma mare, la Marina, i el meu pare, en Lluís, van perdre el control de les nostres vides. Sort de la meva àvia. Ella controlava. Ens feia viure el temps de cada un dels dies, fent-nos partíceps. El Tani ja no viu. Els gossos no duren prou. Mala sort. Jo em feia càrrec de que tingues aigua neta i menjar. Quan sortia amb ell anava cap a un parc i em trobava amb el meu amic Luca, germà de la Jana. Xerrar amb ell era el millor que en podia passar. Vàrem començar a compartir poemes. No tinc cap. No puc recordar. Els portaven en paper i ells llegíem. No he tornat a escriure Poesies.