Anna

 Qui escriu allibera 

Aquells dies a casa calia omplir la ment i no patir. 

Si es pateix el cos perd. Els organismes paràsits es fan més potents, perquè amb el patiment s’afebleix, baixen les defenses.

La Rosa, la nostra àvia, va portar històries per llegir. Va ser un bon estímul.

Sóc la germana del Raúl. Em dic Anna.

Vull escriure del que vàrem viure aquells dies tancats a casa. Res no va tornar a ser com abans.

Ma mare, la Marina, i el meu pare, en Lluís, van perdre el control de les nostres vides. Sort de la meva àvia. Ella controlava. Ens feia viure el temps de cada un dels dies, fent-nos partíceps.

El Tani ja no viu. Els gossos no duren prou. Mala sort. Jo em feia càrrec de que tingues aigua neta i menjar. Quan sortia amb ell anava cap a un parc i em trobava amb el meu amic Luca, germà de la Jana. Xerrar amb ell era el millor que en podia passar. Vàrem començar a compartir poemes. No tinc cap. No puc recordar. Els portaven en paper i ells llegíem. No he tornat a escriure Poesies. Crec que les estripada després perquè m’avergonyia. No volia que els de casa puguessin arribar a veurel’s. Mai ho hem comentat. A vegades ho he pensat, però no he gosat dir-li. 

Aquells mesos que vàrem viatjar junts quasi li ho vaig recordar, però em vaig fer enrera. La gent no sol parlar d’aquells dies amargs. Tothom vol tirar endavant. Jo també.

Puc reviure sentiments foscos, inclús de mort. Res romàntic ni sexual. De fet, nosaltres mai compartim aspectes d’intimitat. Parlem d’un món igualitari i de no caure en trampes capitalistes i patriarcals. Cerquem viure emocions positives.

Mai hem tingut relacions sexuals. De fet no tenim atracció física entre nosaltres, i tampoc manifestem una certa afectivitat. Lo nostre es parlar. Raonar. Esbrinar. Compartir fets i raons. Mai he viscut un impuls semblant al que puc veure en altres. Això no vol dir que no hagi practicat el sexe, ho he fet, però no em fa falta. Visc perfectament sense contacte físic. Aprecio les persones i no entenc certs comportaments passionals. En Luca diu de mi que sóc massa mental.

El que em treu de pollegueres te que veure amb discriminacions i injustícies. En Raúl em feia perdre els papers. Vaig poder respirar tranquil·la quan es va quedar amb els pares a Galícia. Jo vaig començar a gaudir des de llavors.

No vaig trigar a quedar sola a casa. La Rosa va ser, però no a sobra.

Al pis des pares vàrem experimentar viure amb nous criteris de convivència. Va ser un gran aprenentatge sobre mi mateixa.

Ara visc millor estar sola. Crec que és el millor. Des que l’avia em va deixar casa seva i es va mudar a casa dels seus pares he sabut el que costa conviure amb mi mateixa, sense tenir excuses. 

Els pares i en Raúl van tornar. La mare amb panxa. Una germaneta. Em té el cor robat.

https://labrysmoom.wordpress.com/2023/03/25/anna/