Amants

 Poeta

_ Ja ho sàvia jo. Ets el meu poeta estimat. Calia obrir el teu pit per fer sortir tot el que tens a dins.

_ Ho serè per tu. Només per fer-te gaudir.

_ Ho ets. No ho pots amagar. Escriu el que et surt de dins.

La Laia em va obrir per fora i per dins. Em feia mal tants sentiments aflorant. En calia fer el que fos per soportar aquella emoció que em colpia el cos. Per aixó em vaig veure pensant versos adreçats a ella. Li ho vaig dir. Em va animar a fer un quadern on deixar constància i poder compartir amb ella el que de mi volia sortir.

D’aquells dies els records són molt vius. No puc mirar els escrits. No puc. Ella em va deixar sol. Va morir. He trigat a escriure aquestes paraules maleïdes. Sort de la nostra filla que va néixer abans que la malaltia es fes al cos de la dona de la meva vida. Vull recordar. Ara puc. El dol que sento ja no ofega els meus sentits. 

Escriure el record per fer-la present. Per ella i per mi.

Em va obrir els sentits al món. Em va fer home. Va ser qui em va fer mirar a dins del mirall i veurem sense enganys. Estimar-la ho va ser tot. El món era ella.

Quan vaig fer anys vàrem anar a signar el nostre compromís per sempre. El nostre aniversari és un dia ben assenyalat. La Rosa i el pare van ser testimonis. La seva família no estava d’acord. Els desconfiaven del meu compromís. De que jo la estimés prou.

Quan en van conèixer van quedar decebuts. No era el que volien per la seva filla. Jo encara estudiava. 

_ Com penseu viure?

_ A on?

La Laia no dissimulava la seva panxa. Ens havien estimat amb aquel foc del desig que no paraven a posar preservatius. Ni jo ni ella teníem dubtes. Si haguessin previs el seu embaràs haguessin anat pel mateix camí. Quina il.lusió tenir un fill!

Vas néixer tu. Et parlo des d’aquests diaris filla meva, per quan jo no hi sigui. Ja saps que la teva mare et va estimar. Jo hagués marxat amb ella, però no et podia deixar. La meva àvia ens va acollir. Sort de la Rosa que es va adonar. El cor trencat no deixa pensar. Visc amb l’ànima encongida. Ella és amb mi. No he tornat a escriure versos. Ells vaig estripar. No volia sagnar tant. Eren paraules que li deia. Sons que volia cantar. Res era prou per fer que es veiés com jo la veia.

Cap altre dona podria ser al meu llit. Si vaig viure anys sense tenir relacions no em costaria tornar. Però tornar el cos a un desert de carícies no és senzill. Ell sap el que abans no sàvia. Ningú la podria substituir. Em van quedar els records i els somnis. I tu. Tu ets com ella. Veuret cada dia amb el seu sonriure em fa reviure.

No creguis que ha estat fàcil tornar al meus diaris. Avui has fet deu anys. Li ho he dit des de dins del meu cor. Avui començo a omplir de nou quaderns, perquè quan la meva ment no pugui teixir records puguis llegir el que no et podré dir. La mare i el pare es van estimar tant que no hi havia al món altres amants. Eren amants. En trobaven i tremolaven. Ens volien tocar. Quan les circumstàncies no ho afavorien ens feien l’amor amb la mirada. A mi m’era difícil dissimular. Ja ho pots imaginar. Em calia ficar quelcom pel davant perquè la gent no es pogués adonar. Quan ho podien fer ta mare em deia que ella també sentia aquella excitació física. Ens pertanyien.

No se si tu coneixes el que és pertenya a algú. Hi ha que pensa que no hauria de ser. Quan et trobes a qui pertànyer no ho dubtes. Ets. Sí, filla meva. Ésser té aquest sentit. Almenys per a mi.

Per això no he tornat a compartir el meu llit. Pot ser penses que el cos pateix de sequera. I tant! Però hi ha maneres de desfogar, ben bé que ho sabràs.

Costa viure només dels records. Ella no va envellir. El meu mirall em torna un cap mig buit. Si visqués ta mare no podria jugar amb els meus cabells llargs i arrissats. Quan ella va haver de patir el seu cap nu em va fer prometre que seguiria deixant els meus cabells al meu cap perquè volia poder-los manegar. Quan va morir ells vaig tallar. Vaig agafar les tissores de la cuina i ho vaig fer sense mirar. Quasi em vaig fer mal. La Rosa va intervenir i em va donar un cop de mà. Mai més he deixat créixer un rínxol. Només els has pogut veure a les fotos que ens feien amb el mòbil davant dels llocs quan viatjaven per trepitjar carrers agafats de la mà i rient tots plegats.