Raúl

 

Quan desperto i no la tinc al meu costat ploro. No he deixat de plorar-la.

M’he fet gran sense tenir-la al meu costat.

La meva germana va recuperar els versos que ella escanejava quan jo li deixava.

“M’he ompler de tu.

Estimada.

Tinc el cor desbordat com riu que arriba al mar.

T’estimo.

No tinc altre manera de dir.

Ets dins meu quan els nostres cossos es troben i jo a dins.

Sóc teu.

Tu ets el món que volia tenir.”

Em fa mal. No puc. En trenca per dins. Aquests versos sense ella són una espasa al meu pit.

Vaig ser feliç. Molt. Ara vull morir. Hagués anat darrere, però no podia abandonar la meva filla, ni els pares, ni la iaia ni la Quima. No podia pensar només en mi.

Voldria deixar de respirar i dormir per sempre. El seu record es viu. De vegades sento la seva veu. Em cal escoltar la remor del silenci per sentir-la.

Torno a llegir els seus escrits. La seva lletra i miro les fotos que ens vàrem fer. Les tinc impreses a una capsa de fusta. La que va adquirir un dia passejant per les rambles.

Ja no en miro als reflexes, miro a dalt, on ella em feia mirar i recordo com eren les seves explicacions. No del que em deia, perquè el que escoltava era el ritme i la seva respiració amb ganes de fer-le un petó. Reien. Caminaven junts agafats de la mà. Mai ens allunyaven. Sempre agafats.

Quan veig parelles de vells sento un amargor interior. Com m’agradaria que fóssim tots dos.