La petita

 

_Qui sóc?

_Qui ets?

_Sóc jo?

_Un ocellet?

_Nooo!

_Un gatet!

_Nooo!

_I ara, qui ets?

Tenia les mans petites a sobre els seus ulls vells. La Rosa jugava a l’encert.

_Iai sóc jo, la Quima.

_Et mossegaré el nas. Et mossegaré la barbeta. Et mossegaré el culet.

Feien quatre anys des que la Marina i en Lluís havien tornat. 

La mare de la Rosa ja no hi era. Feia un any que era morta. Els virus havien tornat, i ella no ho va superar.

La Rosa va quedar al pis de l’Eixample i la Anna al seu de la Barceloneta. 

Moltes vegades la petita quedava amb ella. I el Raúl també.

_Iaia, vull veure les fotos. Els iaius, els papes,…

_Sí, petita. Abans berenarem.

_Vull xocolata amb melindros.

_El que vulguis.

_Crida a en Raúl, que vingui.

_Tete, xocolata desfeta. Vina que la iaia ho demana.

_Ara vinc.

Van berenar tots plegats. La nena no parava de xerrar. En Raúl se l’escoltava admirat.

_Vina, vina. Vina a veure-hi quan eres petit. La iaia ens deixarà veure l’àlbum vermell.

La Rosa vivia tota sola, però sempre hi havia algú.

En Raúl gaudia d’un espai tranquil on poder fer feines d’estudi i comunicar sense que ningú el distorbes.

La petita no va anar a guarderia els primers anys. La Rosa se’n cuidava. Quan va començar a escola, la portava i recollia. Més tard, inclús després de sopar la Marina o en Luis la recollien. En Raúl normalment quedava a dormir, encara que vivia amb els pares i la petita. La germana gran havia tornat de voltar el món i havia fet uns màsters. Participava en activitats de voluntariat. Ella vivia a casa de la Rosa, a la Barceloneta, acollint a gent d’arreu i fent activitats de reflexió grupal. S’havia fet activista de causes diverses, participant en el batec solidari i social. En Lucas sempre al seu costat. Ell era el seny i ella la rauxa. Calia qui la fes tocar de peus a terra. El millor amic que mai hagués pogut trobar. En Jano anava sovint amb ells. Admirava la Anna i volia fer-li costat.

Van començar a mirar les fotos. L’àlbum vermell era el preferit de la petita. La Rosa li havia ensenyat moltes vegades.

Hi havia una foto gran que omplia una plana sencera. Era de un dels estius, quan la Anna i el Raúl eren petits, i estaven a la casa familiar de la mare de la iaia Emi.

_Aquesta era la teva àvia i aquesta la seva mare.

_I jo? 

_Tu encara no havies nascut. Ja veus que en Raúl era tant petit com tu ara.

La nena passava el seu ditet a sobre el plàstic transparent que la protegia.

_Mira tete, aquest eres tu.

_Sí. Aquest sóc jo amb el xumet. Més petit que tu ara.

_No! Ets més gran. Jo sóc petita.

_I tant. És clar.

Passaven estones mirant i remirant la mateixa fotografia.

_Iaia, la mama diu que erau a Galícia, on anirem a l’estiu.

_Sí, bonica. Anireu com sempre. Tu ja has anat.

_He anat? 

_Sí. No recordes la platja. 

_Pot ser. La platja i la sorra. Però no ens ha calgut anar en lloc. La tens a on viu la teta.

_És clar. A la Barceloneta. Hi anem sovint. Allà hi viuen les meves amigues. 

_Siii…