La Laia 2

Quan la Laia va coneixer en Raúl feia temps que no estava amb ningú. Començava a pensar de si mateixa que no durava a les relacions íntimes i que li calien estímuls més forts per seguir a una relació. Quan començava el fet de tocar-se obria els seus sentits i tot rodava. Passat els dies ja no ho sentia i la relació perdia emoció. Ja no tenia el cos a punt i li calia beure o prendre un disparador sensorial. Tampoc estava disposada a estimar per sobra de si mateixa. No volia perdre el control. Ningú no faria el que vulgues del seu cos i menys de la seva ànima.

Així li anava. No recordava una relació llarga. Ni tenir coneixement del món que envoltava les persones amb qui estava. Era cardar i marxar cadascú pel seu cantó. 

A part, ella tenia els pocs amics que conservava de temps. No era de multituds. Li agradava trobar-se en petit comité.

Fer els tallers literaris a l’associació li reportava una comunicació intel·lectual que omplia els seus interessos.

Quan va conèixer en Raúl va sentir un raig que travessava el seus més íntims racons. 

Diuen que el cos sap el que la ment encara no. Així va ser.

Aquella nit va somiar que el tenia al seu llit. Va veure els seus ulls mirant-la com mai s’havia sentit mirada.

A l’emdemà va ser conscient de que ell la mirava quan creia que ella no se’n adonava. 

Ho feia o s’ho creia? Pot ser estava influenciada pel somni? Pot ser eren imaginacions seves? Pot ser patia la pèrdua del desig del seu cos?

Passats uns dies, quan el va veure a un dels chiringuitos de la platja va pensar que podria donar un primer pas. 

Encara que li va semblar ser rebuda com esperava no va gosar donar el pas definitiu. Esperaria. Ell era jove i tímid. Això el feia més atractiu. Li caldría donar el primer pas. Per aixó el va citar. Quan li va dir de marxar ell no va dubtar. Van anar amb el metro a prop de on vivia. No va dubtar. Sentia l’escalfor i la fredor. El seu cos no li permetria més dilació.

Va ser ella la part activa. El va petonejar. El va despullar. El va conduir. Es va adonar que a ella li calia portar-lo. Va dubtar. Pot ser en Raúl no havia estat amb ningú? 

Va ser una experiència única. Aquella primera vegada i les següents. 

Vibraven junts. Ell parlava amb confiança del temps passat. Ella escoltava. Tant jove i tant madur! Encara que una dècada els distanciava tots dos havien viscut camins adreçats a trobar-se.