De la tornada dels dies de Nadal. Abans

 De la tornada 

_Qué tens?

_Qué et fà patir?

_No res.

_No m’ho crec.

_Des que vau tornar et noto capgirat.

_No, iaia.

_Només…

_Digas!

_És que…

La Rosa va esperar.

_És difícil tornar. Aquests dies han estat plens. Els pares estaven relaxats. Les dos petites, encara que tenen pocs mesos s’estenien molt bé. I jo…

_I tú, què?

_Estic més comunicatiu a Vigo. Em sento molt còmode al bar, ajudant i tractant els clients. Ja sé que tornarem a l’estiu, però se’m farà llarg. No em vull allunyar de la petita, i de vosaltres tampoc. Més ara, que amb la Anna ens avenim millor. Ja no em fa la guitza, com abans.

_Pot ser us heu fet grans. Entre germans deu ser així. Ja saps que jo he estat filla única i mimada pels pares.Pensaràs que sembla mentida. No ho hem parlat. Pot ser aquests és el moment.

_Iaia, no cal. Ja m’he assebentats. La meva germana em va fer cinc cèntims.

El Raúl havia tornat a Barcelona, després de haver passat els dies de Nadal i cap d’any a Vigo, ajudant al bar. Havia vist la Xiana diferent. No sabia, però notava cambis en la seva mirada, que a moments semblava perduda.

Mai havia vist la Xiana desorientada. Li ho va dir al seu oncle, que no li tenia molta simpatia, però que pot ser sabia què podia estar passant.

L’Emilio no havia notat res estrany. Així li va dir. Pot ser amb la petita no tenia res més a veure, però per a ell alguna cosa estava cambiant, o potser s’havien allunyat.

Ell també estava més per les petites, i sobretot per sa germaneta. 

Feien goig. Jugaven amb agulles d’estendre, amb qualsevol cosa que poguessin tocar. Bastava donarlis papers per estripar.

Només es van barallar una vegada, perquè no van rebre un mateix regal. Havien comprat dos cotxes de fusta, un verd i l’altre vermell. Totes dues volien el vermell. Ho van solucionar anant-hi pels nous vermell i verd. I guardant els verds per quan no estiguessin juntes.

De fet, la Xiana s’estava fent gran, fregava els setanta, i la vida començava a passar-li factura. A més a més, negava els impulsos en vers el Raúl, que a més de molt jove, no mostrava res més que la adoració amistosa de la seva admiració.

Li costava mantenir allunyat el desig, quan el tenia a prop.

A més, en Raúl havia crescut i s’havia enfortit. No només de físic, sinó també de maneres de fer.

Cuidar i fer-se responsable l’havia fer madurar més depressa.

A més, observava que estudiar pel seu conte, preparant-se per fer universitat el curs proper es notava, en les seves maneres y com es comunicava. Recordava un noi esquerp amb la gent. Poc comunicatiu. Un Raúl que no feia amics, i menys amigues. Bon company, però res més.

Pot ser començava a obrir-se i estava trobant el seu lloc.

La Xiana començava a patir síntomes que no només corresponien als anys i la vida portada. Feia temps que ja no prenia hormones. Havia assolit un físic masculí, i no feia servir maquillatge.

Era un home prim i barbut. Havia provat. Volia veure la seva imatge al mirall, però no es veia com la resta, encara que els gestos delatessin qui era, pel món com molt era gai. Per ella era dona trans. Ja no tenia sexe com abans. La feina al bar l’havia tret dels carrers, i no mantenia relacions. Ja no li venia de gust trobar-se esporàdicament.

A casa seva només rebia les amigues de abans. Alguna vegada acullint-les.